NIADELA

Suposem que portes anys treballant a la televisió, presentant un programa a 'prime time'. Ho tens tot: fama, diners, reconeixement professional, una rica vida social... Però sents que alguna cosa fa crack. I ho deixes tot. Però ho deixes de debò. Perquè saps que arrossegues una ferida profunda i molt antiga que ni la fama ni els diners ni els reconeixements han pogut guarir. I és hora d'ocupar-se d'aquesta ferida. Aquesta és la història de Beatriz Montañez. Ella va decidir anar-se'n a viure a una cabana de pedra, antiga casutxa pagesa, que ja feia diverses dècades que estava abandonada. No hi havia electricitat, ni aigua calenta, ni cap ésser humà a menys de vint-i-cinc quilòmetres a la rodona. Era perfecta, doncs era el moment d'apostar fort, de veure-se-les tot sol amb aquella dona buida o buidada. Un confinament extrem? Un experiment? Un rampell? Ni de bon tros. Beatriz Montañez viu en el seu modestíssim refugi més de cinc anys... Simplement dedicada a escriure.
La història que ens explica a 'Niadela' és, en última instància, la d'una despossessió: l'abandonament de si mateixa per poder trobar