CANTO YO Y LA MONTAÑA BAILA

Primer arriben la tempesta i el llamp i la mort de Domènec, el pagès poeta. Després, Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones a qui van penjar per bruixes. Sió, que ha de criar sola Mia i Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes dels morts, que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló, als Pirineus. Una zona d'alta muntanya i de frontera que, més enllà de la llegenda, conserva la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a què no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per alliberar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i explicar històries. Un lloc, potser, per tornar a començar i trobar certa redempció.