Informació Extra
La història de Joy Division, Siouxsie & The Banshees, The Cure, Bauhaus, The Sisters of Mercy, Killing Joke, The Cult, Echo & The Bunnymen, The Birthday Party, Nick Cave & The Bad Seeds, The Cramps, The Gun Club, Lydia Lunch, Soft Cell, Magazine, Theatre of Hate, New Model Army, Joolz, These Immortal Souls, Crime & The City Solution, Diamanda Galàs, Einstürzende Neubauten, Virgin Prunes, Cocteau Twins, Danielle Dax, Cardiacs i molts més... Amb el ressò encara audible dels xiscles i improperis del punk, que va carregar contra l'establishment, el bon gust i la indústria musical a mitjans dels setanta, un grup de joves desencantats que va rebre el seu impacte va començar a forjar una nova fornada de bandes que es va estendre a partir del 1978 per tota la Gran Bretanya i més enllà. Siouxsie Sioux, part del conegut com a Contingent de Bromley que va escandalitzar tot el país quan va aparèixer acompanyant els Sex Pistols al Today de Bill Grundy, va trobar una primera formació dels Banshees per registrar el seu primer single, "Hong Kong Garden", més o menys quan Joy Division, des de Manchester, es van donar a conèixer amb "Shadowplay" a través del programa de televisió de Tony Wilson amb un Ian Curtis contonejant-se com un posseït i The Cure van llançar "Killing an Arab", amb ecos de l'existencialisme de "L'estranger" de Camus. Un any després, a Northampton, els Bauhaus de Peter Murphy van retre homenatge al mite del cinema de terror amb "Bela Lugosi's Dead", que va semblar tornar a la vida amb l'esgarrifosa guitarra de Daniel Ash, i des de Leeds, The Sisters of Mercy, liderats pel clarivident Andrew Eldritch, van llançar al seu propi segell "The Damage Done", l'embrió dels hits crepusculars que no trigarien a arribar. Naixia així una nova escena musical que acabaria sent coneguda com a rock gòtic, i que acolliria al seu si altres derivacions sinistres, com el pyschobilly de The Cramps o The Gun Club. però amb unes lletres més tintades de poesia i de foscos referents literaris, els herois i heroïnes d'aquest llibre van començar a covar des dels seus dormitoris un estil de guitarres feridores, baixos estentoris i veus cavernoses (o de vegades etèries) que donarien lloc a alguns dels himnes més imperecederos dels vuitanta, al mateix temps que, amb la tinguda negra, els cabells crepats que van popularitzar Siouxsie, Robert Smith i Nick Cave i una imatgeria pròpia del més llòbrec cementiri, es van fer ressò del descontentament social propiciat pel govern conservador de Margaret Thatcher i la seva gradual garbella dels drets socials i laborals. inspirada i laberíntica teranyina, i posa en context plans sociopolítics, geogràfics i culturals per erigir els fills de l'àngel caigut i rendir tribut amb aquesta carta d'amor a tots els seus protagonistes".