Jarroa

Una illa, un passat, una gent que viu entre màgies inexplicables i un llenguatge propi. Hi ha una illa de la qual la gent no se'n va, encara que hagin construït un pont. I si ho fan sempre tornen, ja sigui en vida o amb els peus al davant. És una illa que lliga i alleta com una mare col·lectiva. Hi viuen dones que s'ahumanen amb llorer després d'anar a un enterrament, que no xiulen de nit perquè el xiulet crida al trasno, que han parit els seus fills a les cases barates, fetes amb sorra de platja. Illes dins les illes. Dones que saben veure més enllà de la vida i renten els nens amb herbes i els treuen el mal aire. Jarroa és desencís i arrelament, tornar al lloc del qual una vegada vas voler marxar. Nenes amb els ulls molt grans per on se'ls fica el món i els esperits. Gheada, assetge, truc. Voler fugir i quedar-se a dins, fer-se illa i deixar que la marea pugi i baixi. Recuperar allò que una vegada es va perdre: la vida i la mort ballant juntes sense mirar-se els peus. El que és quotidià, la memòria i els mites es barregen en una novel·la sostinguda pels rituals d'un poble mariner on continua existint una saviesa poderosa que les dones de l'illa ja coneixien abans que arribés el pont. Aquesta màgia fa de cola de tot un poble. Jarroa és una història per mantenir l'illa amb vida La crítica ha dit: «Jarroa ens transporta a un paisatge que no existeix. No es tracta només de l'illa on transcorre aquesta història, sinó d'aquell lloc estranyament càlid, hipnòtic i sensual, on neixen i creixen, com a flors o com a peixos, les seves paraules i la seva escriptura».Mercedes Halfon «El gran prodigi d'Andrea Fernández , a més de la seva escriptura: delicadíssima criatura marina (lluentor sobre l'escuma, sardina fregida, marisqueires en un quadre de Sorolla), és la seva veu gairebé atemporal, de bruixa, de meiga, de ressò a la illa que és també una dona [. ..]. Pressento que aquest llibre, tan poètic, tan intel·ligent, tindrà un lloc molt important a la nova literatura espanyola». María Fernanda Ampuero